Introducció
Va néixer com un exercici — volia fer un vals de piano i vaig escriure al voltant de la música. Quan vaig acabar, em vaig adonar que havia dit alguna cosa que no pretenia dir: que per molt que intentis tapar o oblidar alguna cosa, sempre hi serà. I que precisament per això ets qui ets.
Procés creatiu
Va néixer com un exercici poètic. Volia fer un vals de piano i la lletra va créixer al voltant de la música, no al revés.
Va acabar dient una cosa que no pretenia: que per molt que intentis tapar o oblidar alguna cosa, sempre hi serà. La neu, com a metàfora de la memòria que preserva el que el temps faria oblidar.
«Del glaç neix el batec de la fe, del fred la promesa de florir» — després de tot el que ha congelat el glaç, sota torna a créixer verd; després del fred, tot torna a florir. «El vent s'emporta allò que va ser ahir» és el que hi havia abans sota el glaç. I «neu blanca, memòria divina» és el bressol del que el temps faria oblidar.
El to és quasi religiós, com una pregària hivernal. «En cada floc hi dorm un destí» és una de les imatges més poètiques de tot el catàleg.
Lletra
Sota el silenci d'un cel tan pur,
dorm la memòria d'un temps viscut,
com un secret dins del fred més dur,
on fins l'amor reposa en llum.
Neu blanca, memòria divina,
conserva el que el temps va oblidar,
ets l'alè dels déus a la nit serena,
ets record que mai no es fondrà.
Avança sobre instants oblidats,
petjades que el vent ja ha amagat,
i dins del cor hi plora un crit,
de tot allò que no s'ha esborrat.
Neu blanca, memòria divina,
conserva el que el temps va oblidar,
ets l'alè dels déus a la nit serena,
ets record que mai no es fondrà.
Del glaç neix el batec de la fe,
del fred, la promesa de florir,
el vent s'emporta allò que va ser ahir,
en cada floc hi dorm un destí.
Neu blanca, memòria divina,
conserva el que el temps va oblidar,
ets l'alè dels déus a la nit serena,
ets record que mai no es fondrà.