Vals de piano

Vals d'hivern

Un poema sobre cómo la memoria no olvida nunca del todo.

Portada: Vals d'hivern

Introducción

Nació como un ejercicio — quería hacer un vals de piano y escribí alrededor de la música. Cuando terminé, me di cuenta de que había dicho algo que no pretendía decir: que por mucho que intentes tapar u olvidar algo, siempre estará ahí. Y que precisamente por eso eres quien eres.

Proceso creativo

Nació como un ejercicio poético. Quería hacer un vals de piano y la letra creció alrededor de la música, no al revés.

Acabó diciendo algo que no pretendía: que por mucho que intentes tapar u olvidar algo, siempre estará ahí. La nieve, como metáfora de la memoria que preserva lo que el tiempo haría olvidar.

«Del glaç neix el batec de la fe, del fred la promesa de florir» — después de todo lo que ha congelado el hielo, debajo vuelve a crecer verde; después del frío, todo vuelve a florecer. «El vent s'emporta allò que va ser ahir» es lo que había antes bajo el hielo. Y «neu blanca, memòria divina» es la cuna de lo que el tiempo haría olvidar.

El tono es casi religioso, como una plegaria invernal. «En cada floc hi dorm un destí» es una de las imágenes más poéticas de todo el catálogo.

Letra

Sota el silenci d'un cel tan pur,
dorm la memòria d'un temps viscut,
com un secret dins del fred més dur,
on fins l'amor reposa en llum.

Neu blanca, memòria divina,
conserva el que el temps va oblidar,
ets l'alè dels déus a la nit serena,
ets record que mai no es fondrà.

Avança sobre instants oblidats,
petjades que el vent ja ha amagat,
i dins del cor hi plora un crit,
de tot allò que no s'ha esborrat.

Neu blanca, memòria divina,
conserva el que el temps va oblidar,
ets l'alè dels déus a la nit serena,
ets record que mai no es fondrà.

Del glaç neix el batec de la fe,
del fred, la promesa de florir,
el vent s'emporta allò que va ser ahir,
en cada floc hi dorm un destí.

Neu blanca, memòria divina,
conserva el que el temps va oblidar,
ets l'alè dels déus a la nit serena,
ets record que mai no es fondrà.