Introducció
La primera cançó que vaig publicar. La vaig triar precisament perquè no era prou meva per tenir por — una rumba catalana, mediterrània, lleugera. Però escrivint-la va aparèixer una línia que no havia planificat: «potser som un poema sense sortida». Suposo que fins i tot quan intentes fer alguna cosa lleugera, la veritat s'hi cola.
Procés creatiu
La portava feta des de fa temps, guardada per por. En un viatge amb amics em vaig atrevir a ensenyar-la, i van ser ells qui em van animar a produir-la bé, gravar-la a un estudi i finalment publicar-la. Gràcies Mario, gràcies Martí.
A l'estudi em va gravar la veu en Franklin Dam, que em va anar guiant en el cant. Jo no tenia cap experiència com a cantant, i va ser ell qui va aconseguir que entonés i que tot sonés professional. Gràcies Franklin.
La vaig triar com a primera cançó publicada precisament perquè no era prou personal com per tenir por de treure-la — una història que m'hauria agradat viure o sentir, no una viscuda directament.
Volia que sonés a estiu, a mediterrani, a un poble petit que dorm vora el mar. La rumba catalana em donava aquesta lleugeresa que necessitava per començar a publicar sense encallar-me.
La línia «potser som un poema sense sortida» va aparèixer escrivint, no la tenia planejada. És la més honesta d'una cançó que no pretenia ser-ho.
Lletra
Ens vam trobar com dues fulles al vent,
en un poble petit que dorm vora el mar.
Tu venies del nord, jo fugia del temps,
i el juliol ens va fondre sense preguntar.
Tenies sal als llavis i foc dins la pell,
una mirada que brillava com l'aigua quieta.
Ballàvem sota estels, com si res fos real,
com si el món s'aturés només per fer-nos festa.
Però l'estiu no dura mai prou,
i el cor sap quan arriba la fi.
Tu tornes a la ciutat, jo em quedo al record,
amb l'eco del teu riure dins del pit.
Però qui sap — potser l'estiu vinent,
el vent ens porta al mateix indret.
Ara les nits fan olor de tu,
de promeses dites en veu baixa a la sorra.
Les onades encara em parlen de tu,
i cada albada em recorda que no tornes.
Cap adéu no va ser prou clar,
cap petó, prou llarg per tancar la ferida.
Potser érem només un vers d'agost,
o potser som un poema sense sortida…
Però l'estiu no dura mai prou,
i el cor sap quan arriba la fi.
Tu tornes a la ciutat, jo em quedo al record,
amb l'eco del teu riure dins del pit.
Però qui sap — potser l'estiu vinent,
el vent ens porta al mateix indret.